Com tots el contes fabulosos de les mil i una nits, aquesta historia, ens endinsa al cor d’una terra llunyana. En un tros del planeta que encara es conserva brillant i llunyà de tot.
Parla d’un temps transcorregut enmig d’una terra àrida, en la que, un oasi delimitat per l’arbust de la magrana, protegia de les mirades indiscretes, la feliç quotidianitat de tot un poble.
Però, com a tota faula preuada, el tot d’una, arribà, el dia que uns forans penetraren més enllà del límit de les magranes, i, portaren, amb ells, una princesa, com els propis vilatans d’aquell indret l’anomenaran.
Una princesa que, a voltes de bregar amb un camell testarrut, fins i tot encara més que ella, es trobava exhausta, marejada i morta de set. Just, com el camell que la carretejava.
El temps de la caravana, s’aturarà, doncs, i gaudiren d’ uns meravellosos moments d’hospitalitat afable, entre cançons cantades amb llengües llunyanes, allà, enmig de la terra àrida i brillant, tan brillant com la gent que la poblava.
I per calmar la fam, menjaren pa deliciós extret d’un forn excavat en la profunditat de la terra. Forn, que estava fet del llot més dur i acompanyaren el cruixent pa dels dàtils més dolços i el fruit de la magrana acabada de collir.
A més a més, els complimentaren amb mocadors que a la princesa li serviren per tapar els rínxols i una pell massa poc acostumada al sol inclement del desert.
I van riure, llarga estona, amb les històries explicades mitjançant el llenguatge dels signes i la voluntat dels que es volen entendre. I en acabar el dia, amb el mareig mig controlat i l’ànima corpresa de moments inoblidables, van voler reprendre el viatge.
La princesa, saltà a la muntura del camell testarrut, i, aquest, encara més obnubilat que la resta del grup, va decidir plantar-se allà i no moure’s mai més.
Ella, muda, mirà a aquella gent amb tota la sorpresa que els seus ulls li permetien, i, ells, van tornar-li la mirada riallera. Per, aleshores, al més pur estil d'un conte de les mil i una nits del S.XXI, els vilatans li posessin en una mà una beguda americana, i, en l’altra, l’estrep del joiós camell escanyolit.
El que ella encara no sabia, però, era que la major de les sorpreses vindria just en aquell moment. Perquè aquella petita fera de cames frèvoles li propinà un fort cop de cap a l’espatlla, i, reclamà, de ple dret, l’ampolla que subjectava.
Sí, petit, aquest conte s’acaba així;
Amb una princesa europea, donant un descans a l’americana, a un petit camell oriental. Entenent, que aquí i allà són poques les diferències que ens fan riure. I aquells riures, encara ara, esclaten al cap de la condecorada princesa al desert. Per a què d’ençà aquell moment recordar, que el millor contra el mareig és engatada companyia i una bona Coca Cola.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte meravellós s’ha fos... shuuuuuuuu, mi vida, descansa, que la teva mare vetlla els teus somnis... Bona nit, angelet...
