Gravo l'escena...


Tanco els ulls i un cop d'aire fred em banya la cara. Em desperto, miro el llibre que tinc a les mans i torno al món que havia deixat  fa uns segons. Em sembla que el verd del paisatge que m'envolta ha girat 360 graus cap a una dimensió diferent.

El dia humit i calorós despunta tot just. Encara no es veuen els primers reflexos del meravellós sol que il.luminarà cada una de les fulles, cada petita flor estiuenca que decora el jardí.

Soldats pacífics de terrissa i colors llampants es disposen al llarg del mur de pedra. Tots ells, culminats per una corona blanca que emmarca les flors de mils colors que pintaran les nits a la fresca, nits sota els estels. Mercenaris fidels de pau, plantats al mur amb cura i amor.

Deixo la sabatilla d'espart a terra, i amb el peu nu, jugo amb una pedreta fosca. I tot d'una un soroll familiar em fa saltar de la cadira un cop més. Les persianes de fusta s'aixequen, la vida a l'interior comença a bullir.

Entro a dins i la llet està servida. Les torrades encara fumegen. Em reben amb un somriure que jo el torno amb un petó. Avui extra de crema a la cara, les galtes em tiben.

La gateta tranquil.la observa l'escena, els seus ulls blaus busquen els meus. Petita Tina. La mare l'acarona, també te la seva llet preparada. Em giro i el meu got ja no hi és, i una mirada trapella i verda em respon amb un somriure. Està més bona la teva.

Gravo l'escena. Memòria de mecanoscrits futurs, maneres d'explicar el farciment de l'ànima.




L’étranger

 
 
Qui aimes-tu le mieux, homme enigmatique, dis? Ton père, ta mère, ta soeur ou ton frère?
Je n'ai ni père, ni mère, ni soeur, ni frère.
Tes amis?
Vous vous servez là d'une parole dont le sens m'est resté jusqu'à ce jour inconnu.

Ta patrie?
J'ignore sous quelle latitude elle est située.
La beauté?
Je l'aimerais volontiers, déesse et immortelle.

L'or?
Je le hais comme vous haïssez Dieu.

Eh! Qu'aimes-tu donc, extraordinaire étranger?
J'aime les nuages... les nuages qui passent... là-bas... là-bas... les merveilleux nuages!


Baudelaire
Petits poèmes en prose, I (1869)

 


La rosa de los vientos







La rosa de los vientos
susurra nuevas notas de mi sostenido
a las gaviotas
y dicta nuevos ochos al viento en el oído
que divertido danza una nueva coreografía
hasta el fulgurante faro.

Luz de repiqueteo incansable 
que alumbra a los pescadores del mar sereno
y a sus barquitas de rojo y azul.

Guerreros que ganan la batalla a Poseidón
que roto y vencido cada día se rinde
después de una nueva batalla.

Y así llega el pescador a tierra
ancla la barquita en el puerto
besa a sus pequeños en las mejillas rojizas
y se retira al descanso de su cuerpo y su alma.

Pero en su lecho busca de nuevo el mecer de las olas
y los besos de la Nereida
que dejó a Poseidón en las colinas griegas de Sicilia

haciéndose por él mortal.

Nereida, aquella que paciente
aguarda cada día la barquita
lo espera traquila en el puerto
ansía que llore de nuevo el Tridente...

Nereida, aquella que ve el mar
llegar hasta sus sábanas
envuelto en susurros
impregnando sus labios de sal 
sal de vida
la que la alimenta y encuentra
en la piel de su guerrero.



La distància entre les espirals d'una pinya







 
Observo amb deteniment la pinya que he comprat aquesta setmana i que al fruiter espera torn per ser servida per postres. I tot d'una me n'adono de l'íntima relació existent entre totes les coses d'aquest nostre planeta. El fràgil i a la vegada determinant vincle entre tot aquell que el cohabita.

Des de les piràmides de Gizeh, fins l'home de Vitrubio, passant pel Parthenon, un cargol qualsevol, les sonates de Mozart, un obra de Boticelli, o la relació entre l'alçada d'una persona i la proporció en la que es situa el seu melic...

Tot està mil.limètricament calculat, pensat curosament perquè ocupi un lloc dimensionat a l'espai. Tot té una perfecta Proporció Àuria.

I la qüestió és que estem parlant d'àlgebra. De pura lògica matemàtica que mesura amb un número irracional tot allò que es pugui mesurar. Fins i tot la perfecció mística... I el món esdevé harmonia pura. I de passada posem nom a allò que la natura ens ofereix sense fórmules matemàtiques...

I penso en d'altres exemples i em ve al cap el gran Dalí, que encuriosit per la proporció, pintà la seva Leda Atómica i va ser la Gala la que un cop més omplí el quadre amb el seu protagonisme. Una Gala, seduïda per Zeus, que transformat en cigne segueix la senda d'una filigrana basada en llargues hores de càlculs entre el mestre i un professor rumanès que va conèixer a Califòrnia.

I tornem al punt de partida. A la senzillesa d'aquest món nostre i a la complexitat exacta amb que quadra absolutament tot...

Calcula la Proporció Àuria una planta al florir quan disposa els pètals de les seves flors? Calcula la genètica de qualsevol cefalòpode la distància entre les seves espires? Calcula la pobre pinya el mil.limetre exacte que hi ha entre les seves espirals?

I si la resposta és sí i li ha pres tant de temps com als que construïren les piràmides, el Parthenon, o al propi Dalí amb la Leda, em fa tanta peneta que gairebé em ve de gust condonar-la... 

Serà injust que demà la mengem per postres?





Tornaran a florir els cirerers...

 
 


dilluns
21 de Març
00:21h
benvingut equinocci de primavera!




Tremola el País del Sol Naixent


Davant de l'ordinador, em venen al cap mil imatges. I no puc escriure de res més que no degotegi allò que sento ara mateix. Tinc imatges gravades de gent refugiada i d'altres que deseperats fugen a les estacions de metro i compren bitllets. És un èxode massiu de persones deixant el seu món i encaminant-se a la incertesa total. No saben si tornaran, què trobaran, què diran a aquells petits que amb els ulls plens de preguntes corren al costat dels seus pares.

I el planeta fa un esforç més i intenta matar al càncer que l'oprimeix des de fa molt de temps. Una humanitat despietada amb el seu propi ecosistema. Una espècie que maleeix la terra que l'alimenta i que enverina el que deixa en herència als seus fills. Pobres innocents. El planeta tremola i destrossa casa nostra.

I la sensatesa alemanya, independentment del color polític, duu a la canceller Angela Merkel a decidir tancar centrals, a inspeccionar. I el periodista qüestiona si això no li passarà factura política... Factura, senyors, és la que està estenent aquest vell planeta. Un món que malgrat cansat, i ferit de mort, lluita per sobreviure i intenta encapsular, aïllar, matar, el virus que el té malaltís des de fa massa temps.

D'injustícia absoluta són les preguntes dels ulls dels nens del Japó, els nens d'una humanitat que s'està quedant sense respostes.



Quan trontolla l’esperança



Repaso una crònica més d’aquelles que narren els que tornen del que queda d’ Haití i no puc evitar que el meu interior s’estremeixi al llegir algunes de les frases que llegeixo.

La persona que relata el que ha viscut fa cara de bona persona a la foto. D’ésser humà d’aquells que creu en el que fa i que les seves conviccions el porten a deixar-se la pell in situ, allà on calen un parell de mans.
M’agraden les seves frases que repasso per extreure’n alguna i transcriure-la en aquest post i de sobte em trobo amb la que sintetitza a la perfecció el que vull transmetre;

-“No soy un salvador, sólo un acompañante. Una maleta me llevé y una maleta he traído”.

Una maleta probablement carregada de records miserables, de desesperança, de commoció… Però una maleta també carregada d’una saviesa que és arrel de tot plegat, que és principi i fi, que és tan simple com el propi viure, com les poques coses que necessitem per fer-ho. I és que en el nostre interior tenim moltes respostes simples a tot plegat molt més poderoses que qualsevol dels interessos creats. 

El final de l’article em sorprèn un cop més amb les últimes declaracions d’aquest bon home. Conclou dient que s’ha de fugir del paternalisme, i commina a no eternitzar les ajudes tot afirmant que són un llast. Incita a realitzar projectes amb cara i ulls, i diu que hi ha molt de glamour a la pobresa, que les primeres dames tenen Ong’s…

I em fa pensar en que potser en la seva maleta hi havia més esperança del que creia. I que malgrat el terratrèmol portés la mort, i que la misèria estigués instal·lada còmodament en aquelles terres humils feia molt de temps, es de justícia que aquella pobre gent fastiguejada trobi forces. Ho fan en la generositat, i així renuncien al poc menjar que tenen per complimentar com cal a un convidat, i reuneixen quatre llits i 8 matalassos i obren el més humil dels orfenats, i s’ajunten per poder decidir en comunitat el que necessiten per primera vegada. Petites mostres, però fermes, d’una gent acostumada a un cruel destí. Un destí, que és l’espasa de dàmocles d’una societat ferida de mort en aquesta cruel ocasió per un terratrèmol...



Un cuento del reino de las hadas...

 
 
 

De azul púrpura se sonroja el pequeño camaleón, camuflado entre las ramas de un abedul sereno. Y el sol se posa en las alas de un colibrí que es musa de pájaros venidos del sur. El malva fulgurante de un fruto maduro añade tonalidades vivaces a un árbol que en su tronco alberga millones de enredaderas. Y de mármol, el castillo, se eleva en el horizonte. Sus habitaciones cargadas de tapices, ornamentos, sillones y ecos de ruecas abandonadas.

Por el jardín salta una bella ninfa serena, que a la escena se asoma y juega con los faunos y se confabula con las estrellas y convoca un concilio de sirenas que al río han llegado desde el profundo mar.

Caprichosa, se le antojan fresas en noviembre y cerezas en abril. Graciosa, dibuja un arco iris rosa en el cielo añil. Cansada, duerme y se embaraza de sueños que nacen de su vientre henchido de felicidad.

Y curiosas las cotillas estrellas,  chisporrotean en el cielo negro. Y es Venus la que más brilla y es Saturno el que más ríe. 

Delicada, la graciosa ninfa de oro y plata se despide de las sirenas. Y hoy, en la cueva, el fauno la espera con un beso de miel para cumplir una promesa. Y así traerle fresas en noviembre y cerezas en abril y hasta la estrella polar envuelta en millones de versos...

Y no es más que el preludio de otra hora en el país de las verdes flores y los amarillos susurros. Allí donde la chimenea encendida abraza un fuego rojo que cruje con vida y quema lento y los niños canturrean canciones ancianas y los almendros florecen todo el año y danzan alegres seres entre las ramas de un sauce y se abandonan a ninguna suerte las ruecas de las brujas malvadas...


Dank u wel!!

 
 
Als papers conservats d'una adolescència entre muntanyes a l'estiu, he trobat les notes d'una cançó infantil en holandès que probablement ens la va ensenyar la mare d'una amiga que era d'un petit poble, crec recordar, a prop d'Amsterdam.
I al trobar-la en aquell paper quadriculat i vell d'una llibreta perduda, m'he transportat a un moment concret de la meva vida... Dies de riure continu, de piscina, de sol, de bicicletes, de bocates, de balls de nit, d'encendre un fanalet, de mirades innocents, de "chuches" del súper, de llargues nits de confidències, de promeses, de diaris començats i morts al final de l'estiu, de música, de somnis, de vivències de 5 nenes que s'ho explicaven tot i que amb el temps es distanciaren...  La vida em distancià de totes elles menys d'una, per a mi la més important, la que espero no perdre mai, oi Marieta?
 
 




In een klein stationneke

In een klein stationneke
's morgens in de vroegte,
stonden zeven wagentjes
netjes op een rij.
Kwam een machienisteke
draaien aan een wieleke
akke, akke,tuut, tuut
weg zijn wij!
Daaaag.


missatges a la lluna






 
I si mires la lluna i el traç et somriu
sabrás com et recorda
que encara és d'hora
que el seu cor t'enyora
que als seus ulls brilla incandescent l'esperança
que de lluitar mai es cansa
i que la vida només val la pena
si veus riure a la lluna plena...




Senyors de bigotis i un tàndem...





Mira, Pau... Oi que avui volies una pintura de senyors amb bigotis? Doncs he trobat una que també te un tàndem...

La història és, que cap a finals del segle XIX, es comencen a donar en diversos països d’Europa i als Estats Units, una sèrie d’actituds culturals amb una clara intenció modernitzadora. Aquest nou procés de canvis rebrà diversos noms segons el lloc on sorgeix, Modernisme a Catalunya, Art Nouveau a França, Modern Style a Anglaterra, Jugendstil a Alemanya o Sezessionstil a Àustria.
I va ser cap al llunyà 1880 que comencen a aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds culturals noves caracteritzades, totes elles, per la mateixa voluntat clara de modernització que recorria Europa.

I va néixer el Modernisme. El gran modernisme, un esclat d'art que es manifestà en tots el camps. A Catalunya el nucli ideològic més representatiu va ser el que va forjar la revista L'Avenç (1881-1884), des d'on es promourà una ciència, una literatura i un art essencialment "moderns".
La publicació atraurà tant els escriptors naturalistes Oller, Yxar, Sardà, etc. Com  joves intel·lectuals d'una bohemme que acabarà explorant moltes vessants artístiques i que quan va néixer l'Avenç tot just acabaven d'incorporar-se al món de l'art i la cultura. Apareixeran els joves Raimon Casellas, Ramon Casas, Jaume Brossa, Alexandre Cortada, Santiago Rusiñol, que compartiran els mateixos objectius.

L'oli que il·lustra el post és el que va ocupar durant molt anys la mítica paret dels 4 gats va ser realitzat per en Ramon Casas al 1897, a Barcelona,  i representa a ell mateix i en Pere Romeu en un tàndem, actualment es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona.

Aquesta pintura emblemàtica que per haver estat testimoni mut de les tertúlies del 4 gats ja em mereix tota la meva admiració, em sembla la més divertida d'un època fascinant d'esclat artístic de l'amor de " Art for sake", l'Art pour l'Art", "l'Art per l'Art"...

Si et sembla, un altre dia la mama, et parlarà d'altres grans mestres, et parlarà d'edificis de somni fets per Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Muncunill, etc. I t'explicaré com els edificis, com deia Goethe, poden ser peces de música congelades... Però això serà un altre dia, petit.

Mama, m'expliques un conte?

Avui la mama t'explica aquest conte, Pau, és un conte que t'encanta escoltar, suposso que per la seva musicalitat, és un conte fet poesia per en Rubén Darío i es titula, "La princesa está triste".


La princesa está triste . . . ¿qué tendrá la princesa?
 
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,

que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
 
La princesa está pálida en su silla de oro,

está mudo el teclado de su clave sonoro;

El jardín puebla el triunfo de los pavos reales.

Parlanchina, la dueña dice cosas vanales,

y, vestido de rojo, piruetea el bufón.

La princesa no ríe, la princesa no siente;

la princesa persigue por el cielo de Oriente

la líbelula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa acaso en el príncipe de Golconda o de China,

o en el que ha detenido su carroza argentina

para ver de sus ojos la dulzura de luz?

¿O en el rey de las Islas de las Rosas fragantes,

o en el que es soberano de los claros diamantes,

o en el dueño orgullosos de las perlas de Ormuz?

¡Ay! La pobre princesa de la boca de rosa,

quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,

tener alas ligeras, bajo el cielo volar,

ir al sol por la escala luminosa de un rayo,

saludar a los lirios con los versos de mayo,

o perderse en el viento sobre el trueno del mar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,

ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata

ni los cisnes unánimes en el lago de azur.


Y están tristes las flores por la flor de la corte;

los jazmines de Oriente, los nelumbos del Norte,

de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!

Esta presa en sus oros, esta presa en sus tules,

en la jaula de mármol del palacio real,

el palacio soberbio que vigilan los guardas,

que custodian cien negros con sus cien alabardas,

un lebrel que no duerme y un dragón colosal,

¡Oh quien fuera hipsipila que dejó la crisálida!

(La princesa está triste. La princesa está pálida.)

¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!

¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe

(La princesa está palida. La princesa está triste)

más brillante que el alba, más hermoso que abril!

--¡Calla, calla, princesa --dice el hada madrina--,

en caballo con alas, hacia acá se encamina,

en el cinto la espada y en la mano el azor,

el feliz caballero que te adora sin verte,

y que llega de lejos, vencedor de la Muerte,

a encenderte los labios con su beso de amor!

El mateix cel






Curiós el sol s'ha llevat d'hora i mandrós es penja de la branca d'un arbre que tot just es desperta a la primavera. El reflex de l'aigua confereix serenor a l'escena i la pau inunda el món d'aquest costat, mentre es queixa de l'altra banda...
Es allà on crida, es rebel·la i reivindica les mateixes promeses, la mateixa arribada de la primavera... Es allà on es demana auxili i l'oportunitat d'escoltar el mateix silenci i no haver patir pel menjar, per les injustícies, per la pèrdua de raó, per la misèria, pels abusos, per la mort...
Tothom preguem per les mateixes coses. Preguem perquè no falti l'esperança. Per no sobreviure al nostres fills. Per poder tenir l'ocasió de mirar com es lleva el sol mandrós a la primavera i es banya en el reflex de la serenor de l'aigua.

 

Cantes





Mentre escolto la veu encisadora de l'Ismael Serrano, tu jugues a fer de pilot amb el teu avió al voltant meu... La teva veu també canta, i riu, i repassa una cançó inventada per tu mateix. Ara que ja tens tres anys t'has fet compositor i m'encanta escoltar com segueixes el compàs que marquen les teves manetes, que et dicta el teu cor alegre. I em quedo embadalida, veient com el teu caparró busca en el teu cervell trapella una nova melodia. Una melodia que em descobreix noves maneres de sentir dins meu una de les coses que més m'agraden, la teva veueta, les teves rialles, la teva presència...

Estás, eres, aprendí, espero, y...

Estás en un lugar que huele a ropa recién lavada. Estás en cada pensamiento de una infancia feliz. Estás en el sabor de los platos que guiso. Estás en las notas de viejas canciones que tu cantabas. Estás en el recuerdo de tus manos fuertes. Estás en el olor de Vereda….

Eres recuerdo de mujer fuerte. Eres recuerdo de ojos azules y de mirada valiente. Eres recuerdo de horas en silencio...

Aprendí de ti que no se puede renunciar a una parte del corazón para vivir. Aprendí de ti que no debes dejar que nadie haga de tu vida la suya. Aprendí de ti a ser más prudente…

Espero que me hicieras en algo caso, y que por fin tu corazón haya encontrado la felicidad que anhelaba. Espero que te canten a menudo ojos verdes y que allí donde huele a ropa recién lavada recibas todo el amor que te merecías.

Y te hecho de menos en muchas ocasiones. Y me reprocho momentos en los que no nos entendimos. Y te siento siempre cerca. Y sé que me querías tanto como yo te quiero a ti, abuela, aunque no me lo dijeras demasiado a menudo…

Mi ángel, el que aguarda ahora mi risa fuerte, estás siempre, eres parte de mi corazón, aprendí mucho de ti, espero algún día volver a abrazarte y siempre te seguiré queriendo.

Mestres



Em considero una persona privilegiada. En molts sentits. Tinc una vida fàcil, en un entorn còmode. Però la vertadera raó per la qual sóc una persona privilegiada, és pel fet d’haver pogut comptar amb grans guies que m’han fet encara més dolça l'existència.
 
Els meus grans mestres són dos. Els meus pares. Són ells els que van edificar els ciments de la persona que sóc avui, i són ells els que sempre estan per continuar guiant amb dedicació plena la meva vida, i de tots aquells a qui estimo. La seva generositat d’esperit és infinita, el seu amor incondicional. En ells trobo pau, en ells reconec el que sóc.
 
Els grans mestres de la nostra vida, no és troben en els llibres de text de les grans facultats. Es troben asseguts al seu cantó preferit del sofà, es troben sota el sol d’agost veient créixer una tomatera, es troben cansats després d’hores de feina preguntant-te com han anat les classes d’anglès, es troben cosint-te l’últim tul al tutú, es troben cuinant-te el teu menjar preferit els dies d’aniversari, es troben explicant-te per enèsima vegada la lliçó que toca de l’escola, es troben cada cop que et feies l’adormida perquè et portessin al llit, es troben fent front a les teves pors arraulint-te als seus braços…
 
Darrera dels vostres ulls cansats avui, estan els meus grans mestres. Gràcies per guiar-me, gràcies per mostrar-me el camí. Gràcies per continuar fent-t’ho amb el meu petit.
 

a l'alba


Vestit de gris a la matinada, passejava sense rumb, sota la llum esmorteïda d’un fanal que projectava la seva ombra allargada. Sentí com una fiblada la nostàlgia que impertinent i descarada penetrava sense pietat la seva trista ànima. El sol aliè a l’escena començava a despuntar a la llunyania. Ell sumit en els seus records, avançava com un titella al que manipulen la seva creuera pel mateix recorregut que havia fet durant més de 20 anys. I va ser el trist i familiar camí, el que el portà a recordar un cop més, el moment més màgic de tota la seva ara miserable existència…

Aquell dia, com tants d’altres, agafà el diari de la pila que el quiosquer li oferia sol·lícit cada matí i al aixecar els ulls la va veure. Ella, asseguda en la seva cabina, cantava una cançó que sonava suau. Als seus peus l’animal fidel que la guiava, respirava tranquil. Ell s’apropà silenciós a la cabina, i un cop més l’observà, dels seus ulls sortien milers de guspires fulgurants que només tritllejaven així quan la miraven a ella. I li demanà un número de sort, un d’aquells que amb cura ella penjava al matí. I de sobte ella somrigué olorant un cop més la seva fragància, escoltant aquella veu forta que li provocava milions de papallones a la panxa. I es decidí a vèncer la total timidesa, i li digué qualsevol cosa, i ell abandonà el diari al prestatge, i obrí la porta de la cabina, i el món s’aturà en l’instant que l’agafà entre els braços…

Havien passat mesos, ella ja no hi era. Només quedava ell, com a testimoni d’aquell amor, condemnat a vestir de gris, a vagar i a omplir el cor de records sense rumb, com a ombra allargada, com l'espectre d’un quadre del Greco, com la llum que cega la nit a l’alba.








Somiar





Segons el diccionari un somni és un seguit d'imatges i fenòmens psíquics sobrevinguts durant el son. També una imaginació vana de coses impossibles o tingudes per impossibles. O fins i tot l’esperança, el projecte, que sembla no tenir gens de probabilitat de realitzar-se. Conclou amb idea quimèrica.
Crec, que d’ençà que recordo quelcom de la meva vida i d’això en fa molt, perquè tinc memòria des dels 2 anys, he somiat gairebé de totes les maneres que descriu el diccionari.
Dormint, on els fenòmens psíquics han fet seva la meva ment per dur-me als més inversemblants paisatges onírics. I desperta, on he arribat a discórrer per la meva imaginació molt més enllà que quan dormia.
En quan a la idea quimèrica… Per a mi una quimera és allò que es dibuixa en forma de gàrgola a les catedrals gòtiques o que es retorça a la mitologia grega amb el cap i la cua de drac i el cos de cabra. Jo hagués emprat millor, la paraula peregrina. D’idees peregrines si que n’he tingut també, i moltes…

Així que tornem al punt de partida d’aquest post.

Somiar.

Per a mi un somni és l’essència més pura de tot ésser. Inherent a ell existeix la necessitat de somiar per viure. Els somnis, ens transporten a creure en nosaltres mateixos, a fer realitat allò que desitgem, a projectar pulsions de la nostra ànima que existeixen de forma latent.
Somiar, ens ajuda a ser millors persones, a crear, a desitjar, a sentir, a realitzar coses que eren tingudes com a impossibles i que just quan prenen forma als nostres somnis comencen a dibuixar-se també en la nostra realitat. No deixem de projectar-nos, no deixem de gaudir de l’art de viatjar en somnis, no deixem de sentir, no deixem de fluir perquè allò que no tenia gens de probabilitat de realitzar-se prengui vida en el nostre interior i comenci a deixar de ser impossible a la nostra realitat.