Vestit de gris a la matinada, passejava sense rumb, sota la llum esmorteïda d’un fanal que projectava la seva ombra allargada. Sentí com una fiblada la nostàlgia que impertinent i descarada penetrava sense pietat la seva trista ànima. El sol aliè a l’escena començava a despuntar a la llunyania. Ell sumit en els seus records, avançava com un titella al que manipulen la seva creuera pel mateix recorregut que havia fet durant més de 20 anys. I va ser el trist i familiar camí, el que el portà a recordar un cop més, el moment més màgic de tota la seva ara miserable existència…
Aquell dia, com tants d’altres, agafà el diari de la pila que el quiosquer li oferia sol·lícit cada matí i al aixecar els ulls la va veure. Ella, asseguda en la seva cabina, cantava una cançó que sonava suau. Als seus peus l’animal fidel que la guiava, respirava tranquil. Ell s’apropà silenciós a la cabina, i un cop més l’observà, dels seus ulls sortien milers de guspires fulgurants que només tritllejaven així quan la miraven a ella. I li demanà un número de sort, un d’aquells que amb cura ella penjava al matí. I de sobte ella somrigué olorant un cop més la seva fragància, escoltant aquella veu forta que li provocava milions de papallones a la panxa. I es decidí a vèncer la total timidesa, i li digué qualsevol cosa, i ell abandonà el diari al prestatge, i obrí la porta de la cabina, i el món s’aturà en l’instant que l’agafà entre els braços…
Havien passat mesos, ella ja no hi era. Només quedava ell, com a testimoni d’aquell amor, condemnat a vestir de gris, a vagar i a omplir el cor de records sense rumb, com a ombra allargada, com l'espectre d’un quadre del Greco, com la llum que cega la nit a l’alba.