Em considero una persona privilegiada. En molts sentits. Tinc una vida fàcil, en un entorn còmode. Però la vertadera raó per la qual sóc una persona privilegiada, és pel fet d’haver pogut comptar amb grans guies que m’han fet encara més dolça l'existència.
Els meus grans mestres són dos. Els meus pares. Són ells els que van edificar els ciments de la persona que sóc avui, i són ells els que sempre estan per continuar guiant amb dedicació plena la meva vida, i de tots aquells a qui estimo. La seva generositat d’esperit és infinita, el seu amor incondicional. En ells trobo pau, en ells reconec el que sóc.
Els grans mestres de la nostra vida, no és troben en els llibres de text de les grans facultats. Es troben asseguts al seu cantó preferit del sofà, es troben sota el sol d’agost veient créixer una tomatera, es troben cansats després d’hores de feina preguntant-te com han anat les classes d’anglès, es troben cosint-te l’últim tul al tutú, es troben cuinant-te el teu menjar preferit els dies d’aniversari, es troben explicant-te per enèsima vegada la lliçó que toca de l’escola, es troben cada cop que et feies l’adormida perquè et portessin al llit, es troben fent front a les teves pors arraulint-te als seus braços…
Darrera dels vostres ulls cansats avui, estan els meus grans mestres. Gràcies per guiar-me, gràcies per mostrar-me el camí. Gràcies per continuar fent-t’ho amb el meu petit.