Repaso una crònica més d’aquelles que narren els que tornen del que queda d’ Haití i no puc evitar que el meu interior s’estremeixi al llegir algunes de les frases que llegeixo.
La persona que relata el que ha viscut fa cara de bona persona a la foto. D’ésser humà d’aquells que creu en el que fa i que les seves conviccions el porten a deixar-se la pell in situ, allà on calen un parell de mans.
M’agraden les seves frases que repasso per extreure’n alguna i transcriure-la en aquest post i de sobte em trobo amb la que sintetitza a la perfecció el que vull transmetre;
-“No soy un salvador, sólo un acompañante. Una maleta me llevé y una maleta he traído”.
Una maleta probablement carregada de records miserables, de desesperança, de commoció… Però una maleta també carregada d’una saviesa que és arrel de tot plegat, que és principi i fi, que és tan simple com el propi viure, com les poques coses que necessitem per fer-ho. I és que en el nostre interior tenim moltes respostes simples a tot plegat molt més poderoses que qualsevol dels interessos creats.
El final de l’article em sorprèn un cop més amb les últimes declaracions d’aquest bon home. Conclou dient que s’ha de fugir del paternalisme, i commina a no eternitzar les ajudes tot afirmant que són un llast. Incita a realitzar projectes amb cara i ulls, i diu que hi ha molt de glamour a la pobresa, que les primeres dames tenen Ong’s…
I em fa pensar en que potser en la seva maleta hi havia més esperança del que creia. I que malgrat el terratrèmol portés la mort, i que la misèria estigués instal·lada còmodament en aquelles terres humils feia molt de temps, es de justícia que aquella pobre gent fastiguejada trobi forces. Ho fan en la generositat, i així renuncien al poc menjar que tenen per complimentar com cal a un convidat, i reuneixen quatre llits i 8 matalassos i obren el més humil dels orfenats, i s’ajunten per poder decidir en comunitat el que necessiten per primera vegada. Petites mostres, però fermes, d’una gent acostumada a un cruel destí. Un destí, que és l’espasa de dàmocles d’una societat ferida de mort en aquesta cruel ocasió per un terratrèmol...