Fill de comerciants. Bata planxada. Hores llargues envoltat de números, patates, pasta, arròs, ungüents, llegums, roba, llegiu, espècies, olors orientals que venien amb el viatjant tots els dimecres. No havia escollit la seva vida.
Però no era una vida desagraïda. Mai li havia faltat el plat a taula i els diumenges seguia el mateix ritual després de l'homilia del Pare Sebastià. Podia seure a la taula petita de fora la cantina i prendre's el sifó. Sempre acompanyat d'alguna cosa que la Marita li treia, sol·licita, tot mirant al seu home que des de la barra es queixava de les atencions que li propiciava.
No s'havia casat. Per desesperació de la seva mare i per neguit del seu pare que temia no veure un hereu que pogués continuar amb el negoci. Era un home atractiu. Una persona intel·ligent. Un esperit inquiet tancat a la gàbia de l'aparador.
L'apassionava matar les llargues hores llegint d'amagat cròniques de viatgers que parlaven d'animals ferotges, vegetacions exuberants, persones diferents, diferents formes de vida. Un món que li arribava per fascicles gràcies al llibreter i a l'olor de les espècies.
Imaginava incursions a aquest món tots els dies, darrera del taulell, vestint paisatges llunyans acompanyat d'en Livingstone o al rescat amb el mateix Henry Stanley. I de fons comentaris de tafaneres. I d'escenari peces de roba i sacs de patates amuntegats ben d'hora al matí.
Això neguitejava al seu pare. Que sempre li exigia tocar de peus a terra i ajudar a dur la compra a qualsevol. Només per tal de que li donés l'aire i l'espavilés, com ell mateix deia, fer-se fort tot carregant una estona carrer amunt, com també li deia.
Els dissabtes, però, era un dia especial. Quart i mig de mongetes. Mig de patates. Sal. Pebre. Potser un pot de mel. Una garrafa de vi. Llenties. Sabó fi per les mans de la senyora. I una capseta petita de perles per la gola.
Sabia de memòria la llista que ella duia doblegada en quatre i que tots els dissabtes li preparava mentre ella observava les baldes de novetats. Semblava absent. Sempre distant de l'entorn. Això el captivava. Estava envoltada d'un silenci malenconiós que l'atreia poderosament.
Voldria saber, voldria conèixer, voldria poder preguntar-li. Però la veritat és que mai havia tingut valor per fer aquestes coses i així observava com venia els dissabtes i com marxava menjant tranquil·la una d'aquelles petites perles per la gola franceses que li provocaven un dèbil somriure de plaer.
I el que havia vist en ella, era la mateixa sensació d'estar atrapada, les mateixes ganes d'olorar els pebres d'orient, el safrà, la canyella... La mateixa inquietud a l'hora d'esbrinar què deien les grafies d'inscripcions en francès de les pólvores d'arròs franceses. Aquelles que feia servir per la cara la senyora. Pólvores que ella no necessitava. Somnis que necessitaven tots dos.
I així seguia amagat en la vida de l'interior de l'aparador lluent. Fent el que havia de fer. Darrera del taulell de fusta. Llapis en forma. Perfilant somnis. Bigoti preparat. Quart i mig d'esperances els dissabtes. Números quadrats al capvespre. Carregant el gènere al matí.
I sobretot, fent content al pare, mostrant interès per la qualitat de la roba nova. I tots els dies renovar promeses a la mare. Promeses, de que algun dia coneixerà una bona noia que engendrarà sans hereus per l'imperi de les viandes i les bates planxades... I el desert del Kalahari amagat darrera les ampolles, just al costat de la balda que acull l'illa de Zanzíbar.