Amb els ulls ben oberts observa com s'ha trencat aquella joguina que tant li agrada. Tots els caps de setmana la treu, prem el botó i que funcioni li fa palpitar el cor ben fort. Hi juga totes les estones que pot.
Són aquelles notes d'inici les que anuncien que torna la llum, les que li fan brillar els ulls. Sap perfectament que vol dels milers d'opcions per escollir. Contes, piano, anglès, xifres, animals, lletres...
Però avui la joguina no funciona. I no troba paraules per expressar la desil.lusió que li provoca no poder escoltar tot allò que sap que hi ha amagat en algun racó de la petita maquinària aturada. Aquella que avui el castiga, callada, inerta, de vaga.
I s'entristeix davant del mut objecte inanimat, i el sosté a les mans sense deixar d'intentar reanimar-lo...
De sobte, l'abandona a terra i mira la mare. Serà que no te piles, diu. Però la mare el respon amb una suau carícia. Avui, Pau, la joguina no funciona. Haurem de culpar al petit bruixot titella o al peluix amb cara de rata per intentar arrencar un somriure. Haurem de culpar als Déus que des de l'Olimp es diverteixen fent que les joguines es trenquin tot d'una, deixant sense explicacions als adults vers la fragilitat del món humà, diví, virtual o del Made in...