Pluja d'abril que acarona els vidres freds i mulla el terra de la terrassa. El cel prenyat de gris amenaça amb una nova descàrrega. Les antenes del pis del davant són també mullades com els paraigües dels patis encara abandonats.
Just davant, les estances dels pisos amb llum a l'interior, projecten la vida de les onze d'un diumenge.
El matí no despunta i un raig s'esmicola entre un núvol que penedit s'aparta. El petit presoner juga amb dedicació plena. Fa un trencaclosques a la faldilla de la mare. Xerra i reclama tota l'atenció. De fons, cànons a dues veus de cançons variades de l'original mil vegades, i un drap de cuina a terra és el millor estri d'un mag improvisat. Els gots encara s'amunteguen a l'aigüera. I el brou ja fumeja.
De sobte, el raig de sol s'amaga a la butxaca del petit núvol. Esvaeix l'opció d'escapar, petit presoner. Avui no hi haurà excursió de diumenge. La mare escriu i ell la reclama. El reflex de la làmpada de jardí a la taula de fusta sobre l'aigua que tremola. Un altre cop m'he oblidat de treure els coixins que molls i muts em recorden que vindrà el bon temps i que el sol agraït permetrà les excursions de muntanya.
El telèfon sona i és una veu que també il·lumina. Els ulls del petit s'encenen tot just quan pronuncia el nom de la seva tieta. Agafa el telèfon amb les seves mans petites, i la connexió més enllà de la telefònica, el duu a seguir jugant com si imaginés que ella el pot veure. I comença una nova cançó i no es desfà del trofeu que aguanta mentre encaixa les peces d'una altra joguina.