माँडने

 

 

Misteri resolt...



Charlie Brown

Suposo que arriba un moment en la vida de tot home que se n'adona de l'evidència. Vosaltres teniu penis. I el que és més important, nosaltres no en tenim. Som diferents. I el penis n'és l'element diferenciador. 

La curiositat que et provoca la descoberta del món, t'havia de dur també a la curiositat inevitable de la descoberta del teu propi món, i en especial del teu cos.

Fa temps, em feies una reflexió que em va semblar al·lucinant per la seva senzillesa. Amb ella, resolies d'una revolada el gran misteri. Vas establir la gran diferència entre homes i dones amb un aspecte físic taxatiu. El fet, és que entre tu i jo existia una diferencia ineludible. Tu tenies penis i jo no.

M'ho vas preguntar amb els teus ulls lluents, i jo et vaig explicar com les nenes teníem aquesta "carestia". La teva resposta va ser; -Oh, quina pena... I em va fer gràcia, com ja a la teva curta edat, et penedies d'aquella que tenies davant només pel fet de no tenir penis.

És curiós com anys d'evolució, de sofisticació social, de convertir-nos en els animals més complexes d'aquest món, ens porten fins aquí un cop més. I les noves generacions, verges de pressions socials, ja tenen una informació genètica rellevant. Una informació impresa en el més profund del seu coneixement masculí.

El penis és important. Molt important. I el fet de que algú no en tingui et fa sentir pena.

Però tinc esperança. Perquè entre d'altres coses, la genètica, també ha fet quelcom boníssim per a tu. L'empatia. I és que després de rendir-te a comprendre aquesta descoberta, em vas oferir generós el teu consol, la teva comprensió vers la meva "situació". Tot assegurant-me, que no m'havia de preocupar, que potser algun dia en tindria...

Ja veus, petit, la vida al teu costat cada dia em sembla més apassionant. Estic disposada a resoldre qualsevol dubte que estigui al meu abast. Fins i tot potser algun dia parlem del fora de joc. Malgrat la mama no tingui penis, i dubto molt que potser algun dia...

Cercle


                                

Claude Monet
"Poplars au bord de l'Epte"
1891

Petita, brillant, i moguda. Saltava de pedreta en pedreta buscant un pal a terra per dibuixar a la sorra nua una granota. El vestidet de fil estiuenc li arribava pels genolls. Tenia els cabells vermells, la cara pigada, i emmarcada per uns ulls grans de color mel. Cantussejava una cançó massa vella pel seu cos menut, i movia les mans al compàs de la melodia que els seus peus marcaven amb decisió a l’herba.

Curiós, intel·ligent, i perfeccionista. Col·leccionista de petits animalons salvatges ferits. Pacients que rescatava i els proporcionava un hospital encabit en una caixa de sabates. Tenia els cabells forts i rinxolats. I una voluntat ferma de fer-se un bon lloc en aquest món. La seva personalitat era d’artista secundari, d’aquells, que sense ells la pel·lícula està buida de contingut.

I va ser just allà, en la confluència que comunicava el pont sobre el riu i els camps del mas d’estiueig dels respectius avis, que van creuar les seves vides. Va ser allà, on la petita va trobar el pal per dibuixar la granota i on el col·leccionista va trobar un ocellet ferit que demanava auxili i l'aixopluc de l’hospital de campanya.

I així inauguraren un estiu ple de dies de sol, de buscar tresors amagats. Dies de berenars massa tard i esmorzars massa d’hora. Dies que vivien en un desig continu, el de l’eterna retrobada. I es feren inseparables, i no mesuraven el temps que passaven junts, i confiaven en la durada d’un estiu etern, aquell que els donés l'oportunitat de poder construir com cal, la cabana que havien dissenyat a les tardes d’imaginació compartida sota el sol.

I es volien fer grans inseparables i volien escapolir-se més enllà del pont que marcava el límit de les incursions solitàries al bosc. I volien convertir-se en l’equip perfecte que salvés a tots els animals ferits. Bestioles guarides per una doctora en pràctiques i un cirurgià d'ànima altruista.

Però el final de l’estiu va arribar amb les primeres mitges mànigues al capvespre. I els seus cors es trencaren el dia que van arribar els cotxes amb matrícula de Barcelona, disposats a rescatar-los dels paradís estiuenc que encara guardava els plànols d'una cabana inacabada.

I entre singlots es van fer grans promeses, i van rodolar llàgrimes per les seves galtes vermelles fins a l’extenuació. Al dir-se adéu, s’agafaren les mans fins que algú les separà. I aleshores van comprendre com era de dura la vida dels adults i les obligacions d'hivern que vindrien amb forma d’uniforme i motxilla que pesava massa.

I cada dia demanaven als seus pares quan temps faltava per l’estiu. I a les nits quan tancaven els ulls, somiaven l’un amb l’altre. Però el temps va diluir els records. I l’arribada de les hormones els va convertir en altres, i el temps els va mantenir en dolça espera.  

Fins un dia d’estiu de molts anys després.

Curiosa, intel·ligent, i perfeccionista. Duia una caixa de sabates vella. Petit, brillant, i mogut. Buscava quelcom a terra.

I va ser just allà, en la confluència que comunicava el pont sobre el riu i els camps del mas d’estiueig dels respectius besavis, que van creuar les seves vides...