Cercle


                                

Claude Monet
"Poplars au bord de l'Epte"
1891

Petita, brillant, i moguda. Saltava de pedreta en pedreta buscant un pal a terra per dibuixar a la sorra nua una granota. El vestidet de fil estiuenc li arribava pels genolls. Tenia els cabells vermells, la cara pigada, i emmarcada per uns ulls grans de color mel. Cantussejava una cançó massa vella pel seu cos menut, i movia les mans al compàs de la melodia que els seus peus marcaven amb decisió a l’herba.

Curiós, intel·ligent, i perfeccionista. Col·leccionista de petits animalons salvatges ferits. Pacients que rescatava i els proporcionava un hospital encabit en una caixa de sabates. Tenia els cabells forts i rinxolats. I una voluntat ferma de fer-se un bon lloc en aquest món. La seva personalitat era d’artista secundari, d’aquells, que sense ells la pel·lícula està buida de contingut.

I va ser just allà, en la confluència que comunicava el pont sobre el riu i els camps del mas d’estiueig dels respectius avis, que van creuar les seves vides. Va ser allà, on la petita va trobar el pal per dibuixar la granota i on el col·leccionista va trobar un ocellet ferit que demanava auxili i l'aixopluc de l’hospital de campanya.

I així inauguraren un estiu ple de dies de sol, de buscar tresors amagats. Dies de berenars massa tard i esmorzars massa d’hora. Dies que vivien en un desig continu, el de l’eterna retrobada. I es feren inseparables, i no mesuraven el temps que passaven junts, i confiaven en la durada d’un estiu etern, aquell que els donés l'oportunitat de poder construir com cal, la cabana que havien dissenyat a les tardes d’imaginació compartida sota el sol.

I es volien fer grans inseparables i volien escapolir-se més enllà del pont que marcava el límit de les incursions solitàries al bosc. I volien convertir-se en l’equip perfecte que salvés a tots els animals ferits. Bestioles guarides per una doctora en pràctiques i un cirurgià d'ànima altruista.

Però el final de l’estiu va arribar amb les primeres mitges mànigues al capvespre. I els seus cors es trencaren el dia que van arribar els cotxes amb matrícula de Barcelona, disposats a rescatar-los dels paradís estiuenc que encara guardava els plànols d'una cabana inacabada.

I entre singlots es van fer grans promeses, i van rodolar llàgrimes per les seves galtes vermelles fins a l’extenuació. Al dir-se adéu, s’agafaren les mans fins que algú les separà. I aleshores van comprendre com era de dura la vida dels adults i les obligacions d'hivern que vindrien amb forma d’uniforme i motxilla que pesava massa.

I cada dia demanaven als seus pares quan temps faltava per l’estiu. I a les nits quan tancaven els ulls, somiaven l’un amb l’altre. Però el temps va diluir els records. I l’arribada de les hormones els va convertir en altres, i el temps els va mantenir en dolça espera.  

Fins un dia d’estiu de molts anys després.

Curiosa, intel·ligent, i perfeccionista. Duia una caixa de sabates vella. Petit, brillant, i mogut. Buscava quelcom a terra.

I va ser just allà, en la confluència que comunicava el pont sobre el riu i els camps del mas d’estiueig dels respectius besavis, que van creuar les seves vides...