Et mirava, i pensava en quan érem petites. En com m'agradava mirar-te de la mateixa manera, i sentir que t’estimava. Però aleshores no sabia dir-t'ho encara. Malgrat ho sentia amb la mateixa força.
Somreies, i veia en la dona que t’has convertit i em sentia orgullosa. I pensava en la vida, en les situacions que hem viscut, i que viurem. I pensava que el viatge al teu costat, perfecciona aquest món imperfecte.
Deies, i m'adonava que sense tu, hi hauria una muntanya de coses buides de sentit guardades en alguna caixeta al fons de la meva ànima.
I en aquell moment em vas mirar tu, i jo, em vaig fer la despistada.
Quina tonteria, amb el que m’agrada dir-te que t’estimo. I és per això, que aquest post, avui, és teu. Perquè si tu estàs jo sóc. I ningú com tu, per tantes i tantes coses.