Mig món crida auxili, mentre l'altre mig neda en una abundància absurda de necessitats fictícies. Necessitats d'opulència construïdes per satisfer un desig continu de satisfaccions, tan vàcues com efímeres.
Bancs, grans multinacionals, petrolíferes, amaguen en les seves entranyes persones plenes de cobdícia. Però també, persones que es dediquen a netejar el seus despatxos. A l'ombra de la seva escombra. Callats, treballen penosament per un miserable sou bàsic a final de mes.
Afortunades som aquelles persones, que hem crescut en un entorn on posar una vacuna als nostres fills, no ens obliga a fugir en pastera. Bitllet de primera clase, per arribar a una nova urbs on no hi ha sortida. On per menjar, s'ha de robar a aquells que ocupen els seients més luxosos, de la pell més fina. Aquells, que tenen les mans netes, i que decoren les seves taules amb l'ivori importat de terres exòtiques.
I a casa nostra, la joventut, es desperta tot d'una. I pren com a seva la plaça del poble. Es diu prou, pacíficament, entre d'altres a les promeses no complertes en les grans reunions del G-20. I els "antisistema" dormen en una terra, que vesteixen amb tendes de campanya, a les places de les ciutats.
Tots els dies passo pel costat dels nous revolucionaris hippys. Que ara adornen amb romaní, els forats que deixen les Quechua. I admiro la seva tenacitat. Admiro, també, aquells que els cuinen. I m'agrada saber d'aquells que comencen a parlar amb els seus pares. Per entendre de llibertats, de justícia, de mons més equitatius...
I lluiten en pau. Intentant reestructurar, només fent-se veure, una ciutat massa estructurada per un sistema que no afavoreix al seu poble. Que enriqueix, als enriquits. Que jutja sense miraments, als que es fugen de la misèria per alimentar als seus fills.
Ja ni ha prou, tots estem indignats. El món ha de ser un lloc on viure en pau, i que això no resti per sempre més, en inversemblant utopia.