A vegades passen coses que evidencien que, malgrat que l'evolució ens dirigeix cap a una comprensió més gran de les llibertats alienes, encara queda un llarg camí per recórrer.
Em va fer gràcia, el dia que vaig escoltar que un grup organitzat de ciber usuaris d'una xarxa social, s'havien erigit en defensa del que semblava prou evident.
Volien que l'Epi i el Blas sortissin d'una vegada de l'armari. I sortir de l'armari per aquell parell significava abandonar un espai ple de jerseis de ratlles, ànecs de goma, recanvis de pantalons mai vistos, gorres per dormir...
Som una generació que va créixer estimat a aquest singular duet de grans "amics" que compartien amb estimable dedicació llargs dies de curiositats, il·lusions, angoixes, riures. Jornades on aprofitar les diferències d'un caràcter marcadament contrari, on solucionar problemes, on recolzar-se incondicionalent, on comprendre les necessitats de l'altre...
I jo em pregunto... Existeix una parella més perfecta?
Probablement aquest grup, que deu voltar la trentena, va pensar el mateix i va ser llavors quan van decidir reclamar el dret dels bonics titelles a que algú reconegués un amor menys metafísic. Però, va arribar el comunicat i el conte de fades s'esvaí i se'n va dur amb ell totes les esperances i les il·lusions.
El comunicat quadrava l'estereotip. Només amistat. Verdadera i pura amistat. El blanc al blanc i el negre al negre.
Pel que a mi respecta, m'hauria encantat que aquests dos haguessin sortit de l'armari. Hauria estat divertit tenir, per variar, un altre model. Haver de parlar encara d'aquestes coses, és donar importància a allò que no hauria de tenir cap ni una.
La llibertat de l'ésser a escollir hauria de ser inherent a la pròpia vida. Normalitzar que uns titelles transmetin valors d'amistat, companyerisme, comprensió, recolzament, i que això els converteixi en la parella perfecta, en l'amor, també.
Arribats a aquest punt, potser hauríem de començar a mobilitzar-nos d'una vegada perquè es digui que l'Epi i el Blas eren hereus d'una gran fortuna que els permetia viure de rendes, sense treballar.
Gaudint, això sí, d'una amistat forçada per una clàusula de l'herència que els obligava a no reconèixer un amor impossible... I la pena és que no ho sabrem mai. Romandrà com a secret per sempre més, tancat al mateix armari. I el fet és que probablement aquesta nova reclamació tindria com a conseqüència un nou comunicat amb el mateix sentit. Cap.
Estic segura, que a la majoria de persones que van demanar una oportunitat als "amics", que gaudien dels millors banys televisats de titelles de la història, estarien encantats avui de poder comptar amb una amistat tan plena amb algú. Sobretot si a aquest algú li pots desitjar totes les nits amb amor...
Bona nit Epi, bona nit Blas...