Encara domina el verd i només s'esmicola tímid un vermell que no s'atreveix a molestar una tardor estiuenca. El sol, esmorteït, d'un dissabte que s'aixeca cansat no calenta les mans. Busquem pals a terra. I tu saltes, crides, t'enfades amb motius i sense.
Camines, mentre ets partícip i proposta de cançons. I entre plors i riures intentem cercar l'impossible, el bosc no ha respost a les teves expectatives. Trist, em preguntes on són. I et miro, observo els teus ulls grans, vius, àvids de respostes i no puc més que mossegar-te les galtes enceses.
Sentim un soroll de fons, animalons que espantes amb els teus crits de petit alegre. Poses difícil la tasca d'ensenyar-te a no ser tan sorollós al bosc. De sobte, has entès que et demano una abraçada. Saps, sense paraules, que necessito estrènyer el teu cos menut. I et gires, fent descarada ostentació de la telepatia que encara ens lliga, i em mires, i el t'estimo que em dediques em provoca una immensa felicitat.
Encara és d'hora, petit, et prometo que la propera excursió trobarem les teves castanyes...