Llisquen els dits pel teclat curull de paraules amagades que esperen torn en silenci a que el cor les busqui i les deixi en aquest post recordades o oblidades.
Hores que s’esmicolen d’un hivern mandrós que no sap fer bé la seva feina. Sona la ràdio, i el rellotge es delecta fent-li al diumenge una trena amb les restes d’una setmana que mor i viu en cada racó del seu imperi de tics-tacs.
De sobte, el vent porta fins la finestra pàgines d’una revista que arrossega pels aires la intimitat de personatges que l’han venuda a bon preu. Vides impreses a tot color, teatre de les explicacions de les coses que no importen.
I avui els trossos de gris esquarteren el cel d’hora i el fred cala el moll de l’os gairebé per primera vegada. Anunci de que en breu arribarà el moment del segon cafè del matí, i de trobar-me sobtades olors que rialleres s’han esmunyit a l’aire dels records.
Diumenge de sabors gravats en la memòria impresa dels temps viscuts, de jugar al terra d’allà on vulguis, de desaccelerar el ritme de tots els dies, d’ escriure coses senzilles a la bitàcola sense clau que em guarda part de l’ànima.