Miguel




S’encén la llum i l’escenari s’il·lumina amb la seva benvinguda. Me n’adono que he esperat aquest moment 34 anys i no podria ser més perfecte ajuntant-t’ho amb qui m’agafa fermament la cama.

Surt, i la seva presència fa més gran un palau o una catedral de la música com ell mateix l’anomena. Canta i ho fa en nom de la llibertat, de la pau, de les coses senzilles i d’un món que no té propietari, Bosé, pren la metxa de la música que el defineix i que m’ha atrapat des de que recordo.


Les seves lletres són un crit en defensa de l’amor, sense etiquetes i en majúscules. I així entre ambigüitats que li han sigut atribuïdes ha parlat i parla de coses ben senzilles. I fa preguntes i defensa les llibertat, fins i tot la seva pròpia. De qui és el món? O qui ha d'estimar? No és res que estigui reservat per a ningú. L’Ésser es mereix aquesta oportunitat d’escollir...

Què gran ha de ser pujar allà dalt i sentir que milers de cors et segueixen. I sentir per un moment que aquesta llibertat està entre els sospirs de les assossegades fans que es miren amb perspectiva les corbes que els anys t’han deixat a la figura. 

Guapo, com sempre, el missatge està a l’aire i l’energia que flueix de tu cap a nosaltres i de nosaltres cap a tu duu només un missatge:

Què més dóna a qui preguem o a qui estimem si ho fem en pau. I al pronunciar aquestes síl·labes i compassar-ho tot de notes..., milers de persones et tornen la veu i el credo és comú i senzill. Tan senzill com ho és viure.