江本 勝

Masaru Emoto: La Consciència crea la realitat.

Descobreixo per “casualitat” a en Masaru Emoto, japonès, nascut al 1943, que estudia com influeixen els pensaments dirigits vers un volum d’aigua.  Encuriosida, busco més informació a Internet i em sorprenc de les meravelloses imatges obtingudes gràcies al microscopi. Crítica, indago i trobo arguments a favor i en contra sobre la veracitat, l’autenticitat, o el valor científic dels resultat traduïts en imatges augmentades de flors de gel.

Es a dir, Emoto, basa el contingut del seu estudi, en els resultats obtinguts al congelar aigua de diferent orígens, després d'escriure una paraula positiva o negativa al recipient que la contenia. I és mitjançant l’estudi posterior de les formacions cristal·lines, com constata que ha influït aquell pensament en el resultat empíric, obtenint així, diferents figures.

No deixa de ser la traducció en  imatges de les sensacions que ens transmeten les paraules. Es a dir, el valor que atribuïm a les mateixes al llegir-les, pronunciar-les, escoltar-les, dir-les, sentir-les, escriure-les... I els sentiments positius o negatius que se’n deriven d'elles.

Així, doncs, si l’esser es composa en la seva majoria d’aigua i aquest és l’element bàsic i l'arrel de la formació de la vida al nostre planeta... I, ara, Emoto, atribueix aquest poder d’emoció o de suggestió a l’aigua.

Ens podem negar a creure que el mateix no funciona amb nosaltres?

Si  creiem en que els nostres pensaments són capaços de projectar la nostra realitat en  positiu, això es traduirà en una actitud positiva vers la vida, i la nostra existència serà una mica millor. Es cert, que hi ha persones que per si mateixes són així, però ningú ens nega el fet de poder arribar a ser-ho.

Per què no entrar en aquesta dinàmica de superació i optimisme?.

Els somnis són pulsions del nostre inconscient que ens empenyen a voler aconseguir reptes, a voler ser millors i tenir un futur millor.

I és per tot això que, avui, et dic...

Pau, no deixis mai perseguir els teus somnis, perquè només així esdevindran realitats. I vestir-los cada dia d’una bona dosi d’aigua bella...  Alegria, optimisme, il·lusió, amor, pau, honestedat, franquesa, realitat i somni. Fes tot el possible per a què l’univers pugui confabular al teu favor, posa-li les coses fàcils a la divina providència tot destil·lant l’essència del millor que ets per aconseguir-ho. Busca l’amor, amb amor. Regala somriures a la vida i com deia el gran Paulo Coelho...,

 “Quan tractem de ser millors del que som, tot al nostre voltant també es torna millor”.  

 

 

 

 

Llum

 

 

Cantusseja quelcom inintel•ligible, arrossega una guitarra de fusta blanca, entra, i tot d'una em mira. Caic, perquè m'esmunyo fins al fons de la seva ànima perduda mitjançant les seves pupil•les  dilatades. Exploro un territori enfosquit, ple d'ombres. Jove, com la majoria, despentinat, absent gràcies a la prescripció facultativa o als químics que “l’ajuden”. Ningú m’ha explicat la seva història, però això dura poca estona, perquè algú comença a donar detalls que donen fe de tot allò que he llegit al seu interior moments abans.

 

Grassonet, petit i pigat. Intenta entretenir l'espera amb un braçalet lluent que li ha deixat la persona que l'acompanyava. De mirada inquieta i trapella, em busca, el busco, i els nostres somriures denoten que ha arribat el moment de conèixer-nos. Deu tenir uns sis anys, malgrat sembla baixet per la seva edat. El faig seure a prop, després de valorar el que hi ha al voltant seu. I per entretenir-lo li dono un paper qualsevol i un llapis. Em sorprenc de la mida discreta de les seves expressions artístiques. I el deixo fer a prop meu, a estalvi per un moment, d’un lloc en el que no vol estar i en el que a mi no m’agrada veure’l.

 

Duu una motxilla de publicitat d'una agència de viatges, massa petita per estar tan sorprenentment carregada de papers i més papers. La seva mirada s'ha tornat més ferma en aquestes darreres setmanes. L’observo sense que se n’adoni i tot d’una em sorprenc perquè per primera vegada em veu. Somriu. De la seva boca surt un tímid; -Gràcies, senyoreta. Els seus ulls busquen quelcom invisible a les mans i regira nerviós els dits d’ungles mossegades. I així, amb la confiança que els meus ulls li ofereixen, comença a explicar-me la seva història. Un interior cansat més que lluita, malgrat tot, per sobreviure.

 

Ulleres grans, una camisa de marca que duu dignament posada. Mirada franca, directa i trista. Em xiuxiueja una clau i de seguida sé el menú d'avui... El conec pel nom com a la majoria a aquestes alçades i li dedico el somriure que tinc guardat per a ell avui. El que li diu que les coses poden canviar algun dia, que potser és aquest el dia indicat per no deixar de creure o per començar a fer-ho un altre cop.

 

Noto el vertigen com s'apodera de la boca del meu estómac. Benvinguda al purgatori, nena, em dic. I em decideixo a interposar resistència, plantar-li cara al dimoni, oblidar-me del judici, portar compassió a la vergonya, paciència a la desesperació, alegria a la pena...

 

Lluito sense cuirassa donant part de tot allò que sóc malgrat sé que no és gaire. Però estic disposada a ajudar, a fer el que calgui. Escolto a aquells que em diuen que haig de saber protegir-me, però no els hi faig cas. Vull deixar-me imbuir per tota aquesta realitat, tangible, desesperant, brutal. I posar tot de la meva part per saber escoltar, adreçar, acompanyar, guiar, consolar...

 

I és per aquest motiu que acabo el dia exhausta i la nit m’obliga a posar en ordre els meus pensaments. Tranquil•la, em dic,  mentre medito i dono una oportunitat al meu cor somiador d’enviar amor, a totes aquelles penes que venen fins a mi tots els  dies i que em donen i em prenen part de mi mateixa.

(Totes les persones o situacions són inventades)