Cantusseja quelcom inintel•ligible, arrossega una guitarra de fusta blanca, entra, i tot d'una em mira. Caic, perquè m'esmunyo fins al fons de la seva ànima perduda mitjançant les seves pupil•les dilatades. Exploro un territori enfosquit, ple d'ombres. Jove, com la majoria, despentinat, absent gràcies a la prescripció facultativa o als químics que “l’ajuden”. Ningú m’ha explicat la seva història, però això dura poca estona, perquè algú comença a donar detalls que donen fe de tot allò que he llegit al seu interior moments abans.
Grassonet, petit i pigat. Intenta entretenir l'espera amb un braçalet lluent que li ha deixat la persona que l'acompanyava. De mirada inquieta i trapella, em busca, el busco, i els nostres somriures denoten que ha arribat el moment de conèixer-nos. Deu tenir uns sis anys, malgrat sembla baixet per la seva edat. El faig seure a prop, després de valorar el que hi ha al voltant seu. I per entretenir-lo li dono un paper qualsevol i un llapis. Em sorprenc de la mida discreta de les seves expressions artístiques. I el deixo fer a prop meu, a estalvi per un moment, d’un lloc en el que no vol estar i en el que a mi no m’agrada veure’l.
Duu una motxilla de publicitat d'una agència de viatges, massa petita per estar tan sorprenentment carregada de papers i més papers. La seva mirada s'ha tornat més ferma en aquestes darreres setmanes. L’observo sense que se n’adoni i tot d’una em sorprenc perquè per primera vegada em veu. Somriu. De la seva boca surt un tímid; -Gràcies, senyoreta. Els seus ulls busquen quelcom invisible a les mans i regira nerviós els dits d’ungles mossegades. I així, amb la confiança que els meus ulls li ofereixen, comença a explicar-me la seva història. Un interior cansat més que lluita, malgrat tot, per sobreviure.
Ulleres grans, una camisa de marca que duu dignament posada. Mirada franca, directa i trista. Em xiuxiueja una clau i de seguida sé el menú d'avui... El conec pel nom com a la majoria a aquestes alçades i li dedico el somriure que tinc guardat per a ell avui. El que li diu que les coses poden canviar algun dia, que potser és aquest el dia indicat per no deixar de creure o per començar a fer-ho un altre cop.
Noto el vertigen com s'apodera de la boca del meu estómac. Benvinguda al purgatori, nena, em dic. I em decideixo a interposar resistència, plantar-li cara al dimoni, oblidar-me del judici, portar compassió a la vergonya, paciència a la desesperació, alegria a la pena...
Lluito sense cuirassa donant part de tot allò que sóc malgrat sé que no és gaire. Però estic disposada a ajudar, a fer el que calgui. Escolto a aquells que em diuen que haig de saber protegir-me, però no els hi faig cas. Vull deixar-me imbuir per tota aquesta realitat, tangible, desesperant, brutal. I posar tot de la meva part per saber escoltar, adreçar, acompanyar, guiar, consolar...
I és per aquest motiu que acabo el dia exhausta i la nit m’obliga a posar en ordre els meus pensaments. Tranquil•la, em dic, mentre medito i dono una oportunitat al meu cor somiador d’enviar amor, a totes aquelles penes que venen fins a mi tots els dies i que em donen i em prenen part de mi mateixa.
(Totes les persones o situacions són inventades)