La miro, la reconec, ha tornat avui i el silenci a l'aire em diu que li parli sense paraules. No calen
idiomes, ni traduccions, ni sons, ni balbuceigs. Els seus ulls parlen directes
als meus. Vesteix un altre sari de colors preciosos que conjuguen un encanteri amb la
seva pell oliva. La ratlla que els emmarca, deixa brillar la incandescència
negra de la nineta encesa. I, de sobte, em xiuxiueja en Urdu. Miraculosament, entenc perfectament
tot allò que diu perquè em parla al cor. No cal més idioma que el dels seus gestos amables.
Agafa la mà del seu home, massa prim, massa cansat i s’acomiada amb una
benedicció que em suspèn, tot d'una, en un segon perdut en el que ha passat la seva
vida davant meu. Avui, m'han beneït en una llengua llunyana, i, jo, he donat les
gràcies... Així, sense paraules...