Caminava per un carrer de tornada a casa, la nit començava a apoderar-se de la ciutat i davant meu unes passes fermes, massa per l’edat de la que les vestia, guiaven les meves fins al pàrquing.

Devia tenir uns setze anys, duia el cabell ben cuidat, llarg, ros i llis. Tenia la mirada fixa en un smart telèfon caríssim i els seus dits teclejaven ràpid mentre somreia.

De sobte, uns metres més endavant deixa d’escriure i el somriure còmplice de fa una estona es converteix en un riure ampli d’aquells que sonen a benvinguda.

Sota un fanal de llum esmorteïda esperava un noi tan jove com ella. Cau la motxilla a terra i aixeca els braços... El telèfon es perd en una butxaca sense forats i l’escena pren tota la llum que la mig cegada bombeta donava.

Has tornat més d’hora, sento que diuen  i els sobrepasso... No sense abans veure com ella aixeca un peu i ell l’abraça amb tota la força que els seus joves braços poden.

Petons que sonen en silenci, petons d’adolescents en hores de lluna, sentiments dolços, desitjos de vides precioses atresorats per les estrelles.