Últim dia abans de
les vacances de setmana santa, estic esgotada…
El matí està sent dur,
intens, no parem ni un moment d’atendre. Tot d’una, aixeco la vista, està davant
meu. Em mira, havia demanat permís per apropar-se, m’espera. Em llença un petó
amb la mà i em diu bones vacances.
M’apropo després d’atendre
la persona que m’ocupava i em sorprèn amb una abraçada. Em quedo així, confusa,
sense saber massa si estrènyer-la o no. I el cor em crida que les abraçades es
responen... Ho completo dient-li, cuida`t...
Miro la sala, ell l’acompanya
i em somriu també. S’han fet amics, em reconforta saber que es cuidaran a
partir d’ara l’un a l’altre. Que la seva penitència podrà gaudir d’un bri d’alè
en mirar-se els dos, poder compartir tants dies de turment, de moments
negres, i, que al fer-ho es tornaran menys foscos... Els ajudarà a començar de
nou amb esperança.
A la cadira del
fons uns ulls petits fets aigua miren la piruleta que acabo de treure del pot
de fada de les sorpreses que he instal·lat al meu calaix. Encara duu el mocador
d’eixugar-se les llàgrimes a la mà... No hi ha res més trist que veure tota
aquesta pena en un cos tan menut. Et trenca l’ànima
en trossos tan petits que per recompondre-la només serveix veure un traç de
llum en aquella carona.
No et cal saber res
més, no et calen saber detalls perquè notes tota aquella foscor dins teu,
foscor que t’atrapa sencera, et porta a voler esborrar cada una de les perles
que llisquen d’una cara tan bonica. Em mira, sap de
quin calaix ha sortit el sucre, i, m’abraça amb els ulls brillants, agafo aire,
torno a pregar, ara, amb ràbia... Com pot ser que els àngels s’adormin?
Uns moments després
el veig, escriu quelcom al seu quadern, com sempre, l’observo de reüll mentre
buido una sala sencera de peticions, demandes i exigències, sense parar de
pensar que ell, per a mi, és un gran exemple de superació i valentia. Ha pagat amb ell
mateix l’equivocació que un dia el va dur a pagar també amb la societat, i,
cada dia, intenta plantar-li cara a la vida per sobreviure a les seves pròpies
pors, com tothom. Es jutja
estrictament, ha aprés que les equivocacions es paguen cares, no vol caure un
altre cop en el mateix parany. Em somriu, agraeix cada una de les
paraules que intercanviem amb els ulls expressius i cansats que vesteix en una
cara extenuada, prima...
Avui, com d’altres
dies li recordo allò que necessita escoltar... És massa jove... Creu en tu mateix, aquí tens una
persona que hi creu, i, si et serveix, si això que et dic et serveix, endavant... Sigues fort, només ho has de creure. Cada cop que penso
en ell crido als seus per a què el cuidin de debò, ja ha patit prou. M'espera després de la visita, em
dona les gràcies per no res, vacil·la, no s’atreveix a oferir-me una abraçada i
m’allarga la mà, sincera, oberta. No ho dubto, li estrenyo amb sinceritat i li
dic, cuida’t.
De camí cap a la
fotocopiadora em trobo amb una companya que em mira als ulls i sense
dir-me res més m’abraça... Cuida’t tu, Cèlia, cuida’t molt i bones vacances...
(Totes les persones i situacions són fictícies)