Observo amb deteniment la pinya que he comprat aquesta setmana i que al fruiter espera torn per ser servida per postres. I tot d'una me n'adono de l'íntima relació existent entre totes les coses d'aquest nostre planeta. El fràgil i a la vegada determinant vincle entre tot aquell que el cohabita.
Des de les piràmides de Gizeh, fins l'home de Vitrubio, passant pel Parthenon, un cargol qualsevol, les sonates de Mozart, un obra de Boticelli, o la relació entre l'alçada d'una persona i la proporció en la que es situa el seu melic...
Tot està mil.limètricament calculat, pensat curosament perquè ocupi un lloc dimensionat a l'espai. Tot té una perfecta Proporció Àuria.
I la qüestió és que estem parlant d'àlgebra. De pura lògica matemàtica que mesura amb un número irracional tot allò que es pugui mesurar. Fins i tot la perfecció mística... I el món esdevé harmonia pura. I de passada posem nom a allò que la natura ens ofereix sense fórmules matemàtiques...
I penso en d'altres exemples i em ve al cap el gran Dalí, que encuriosit per la proporció, pintà la seva Leda Atómica i va ser la Gala la que un cop més omplí el quadre amb el seu protagonisme. Una Gala, seduïda per Zeus, que transformat en cigne segueix la senda d'una filigrana basada en llargues hores de càlculs entre el mestre i un professor rumanès que va conèixer a Califòrnia.
I tornem al punt de partida. A la senzillesa d'aquest món nostre i a la complexitat exacta amb que quadra absolutament tot...
Calcula la Proporció Àuria una planta al florir quan disposa els pètals de les seves flors? Calcula la genètica de qualsevol cefalòpode la distància entre les seves espires? Calcula la pobre pinya el mil.limetre exacte que hi ha entre les seves espirals?
I si la resposta és sí i li ha pres tant de temps com als que construïren les piràmides, el Parthenon, o al propi Dalí amb la Leda, em fa tanta peneta que gairebé em ve de gust condonar-la...
Serà injust que demà la mengem per postres?