Darrera del seu taulell farcit de novetats, respirava tranquil, mirant l'horitzó de potencial clientela que recorrien els carrers ocupats en la quotidianitat de la setmana. Va reconèixer totes i cada una de les cares que al passar miraven de reüll el petit aparador.
Fill de comerciants. Bata planxada. Hores llargues envoltat de números, patates, pasta, arròs, ungüents, llegums, roba, llegiu, espècies, olors orientals que venien amb el viatjant tots els dimecres. No havia escollit la seva vida.
Però no era una vida desagraïda. Mai li havia faltat el plat a taula i els diumenges seguia el mateix ritual després de l'homilia del Pare Sebastià. Podia seure a la taula petita de fora la cantina i prendre's el sifó. Sempre acompanyat d'alguna cosa que la Marita li treia, sol·licita, tot mirant al seu home que des de la barra es queixava de les atencions que li propiciava.
No s'havia casat. Per desesperació de la seva mare i per neguit del seu pare que temia no veure un hereu que pogués continuar amb el negoci. Era un home atractiu. Una persona intel·ligent. Un esperit inquiet tancat a la gàbia de l'aparador.
L'apassionava matar les llargues hores llegint d'amagat cròniques de viatgers que parlaven d'animals ferotges, vegetacions exuberants, persones diferents, diferents formes de vida. Un món que li arribava per fascicles gràcies al llibreter i a l'olor de les espècies.
Imaginava incursions a aquest món tots els dies, darrera del taulell, vestint paisatges llunyans acompanyat d'en Livingstone o al rescat amb el mateix Henry Stanley. I de fons comentaris de tafaneres. I d'escenari peces de roba i sacs de patates amuntegats ben d'hora al matí.
Això neguitejava al seu pare. Que sempre li exigia tocar de peus a terra i ajudar a dur la compra a qualsevol. Només per tal de que li donés l'aire i l'espavilés, com ell mateix deia, fer-se fort tot carregant una estona carrer amunt, com també li deia.
Els dissabtes, però, era un dia especial. Quart i mig de mongetes. Mig de patates. Sal. Pebre. Potser un pot de mel. Una garrafa de vi. Llenties. Sabó fi per les mans de la senyora. I una capseta petita de perles per la gola.
Sabia de memòria la llista que ella duia doblegada en quatre i que tots els dissabtes li preparava mentre ella observava les baldes de novetats. Semblava absent. Sempre distant de l'entorn. Això el captivava. Estava envoltada d'un silenci malenconiós que l'atreia poderosament.
Voldria saber, voldria conèixer, voldria poder preguntar-li. Però la veritat és que mai havia tingut valor per fer aquestes coses i així observava com venia els dissabtes i com marxava menjant tranquil·la una d'aquelles petites perles per la gola franceses que li provocaven un dèbil somriure de plaer.
I el que havia vist en ella, era la mateixa sensació d'estar atrapada, les mateixes ganes d'olorar els pebres d'orient, el safrà, la canyella... La mateixa inquietud a l'hora d'esbrinar què deien les grafies d'inscripcions en francès de les pólvores d'arròs franceses. Aquelles que feia servir per la cara la senyora. Pólvores que ella no necessitava. Somnis que necessitaven tots dos.
I així seguia amagat en la vida de l'interior de l'aparador lluent. Fent el que havia de fer. Darrera del taulell de fusta. Llapis en forma. Perfilant somnis. Bigoti preparat. Quart i mig d'esperances els dissabtes. Números quadrats al capvespre. Carregant el gènere al matí.
I sobretot, fent content al pare, mostrant interès per la qualitat de la roba nova. I tots els dies renovar promeses a la mare. Promeses, de que algun dia coneixerà una bona noia que engendrarà sans hereus per l'imperi de les viandes i les bates planxades... I el desert del Kalahari amagat darrera les ampolles, just al costat de la balda que acull l'illa de Zanzíbar.
Pluja d'abril que acarona els vidres freds i mulla el terra de la terrassa. El cel prenyat de gris amenaça amb una nova descàrrega. Les antenes del pis del davant són també mullades com els paraigües dels patis encara abandonats.
Just davant, les estances dels pisos amb llum a l'interior, projecten la vida de les onze d'un diumenge.
El matí no despunta i un raig s'esmicola entre un núvol que penedit s'aparta. El petit presoner juga amb dedicació plena. Fa un trencaclosques a la faldilla de la mare. Xerra i reclama tota l'atenció. De fons, cànons a dues veus de cançons variades de l'original mil vegades, i un drap de cuina a terra és el millor estri d'un mag improvisat. Els gots encara s'amunteguen a l'aigüera. I el brou ja fumeja.
De sobte, el raig de sol s'amaga a la butxaca del petit núvol. Esvaeix l'opció d'escapar, petit presoner. Avui no hi haurà excursió de diumenge. La mare escriu i ell la reclama. El reflex de la làmpada de jardí a la taula de fusta sobre l'aigua que tremola. Un altre cop m'he oblidat de treure els coixins que molls i muts em recorden que vindrà el bon temps i que el sol agraït permetrà les excursions de muntanya.
El telèfon sona i és una veu que també il·lumina. Els ulls del petit s'encenen tot just quan pronuncia el nom de la seva tieta. Agafa el telèfon amb les seves mans petites, i la connexió més enllà de la telefònica, el duu a seguir jugant com si imaginés que ella el pot veure. I comença una nova cançó i no es desfà del trofeu que aguanta mentre encaixa les peces d'una altra joguina.
I el diumenge segueix al seu ritme. A ralentí. Poc a poc. Emmarcant les hores al rellotge de la cuina. Sentint com el repiqueig continu de la pluja mulla la feina budista de netejar uns vidres que s’embrutaran una altra vegada.
Amb els ulls ben oberts observa com s'ha trencat aquella joguina que tant li agrada. Tots els caps de setmana la treu, prem el botó i que funcioni li fa palpitar el cor ben fort. Hi juga totes les estones que pot.
Són aquelles notes d'inici les que anuncien que torna la llum, les que li fan brillar els ulls. Sap perfectament que vol dels milers d'opcions per escollir. Contes, piano, anglès, xifres, animals, lletres...
Però avui la joguina no funciona. I no troba paraules per expressar la desil.lusió que li provoca no poder escoltar tot allò que sap que hi ha amagat en algun racó de la petita maquinària aturada. Aquella que avui el castiga, callada, inerta, de vaga.
I s'entristeix davant del mut objecte inanimat, i el sosté a les mans sense deixar d'intentar reanimar-lo...
De sobte, l'abandona a terra i mira la mare. Serà que no te piles, diu. Però la mare el respon amb una suau carícia. Avui, Pau, la joguina no funciona. Haurem de culpar al petit bruixot titella o al peluix amb cara de rata per intentar arrencar un somriure. Haurem de culpar als Déus que des de l'Olimp es diverteixen fent que les joguines es trenquin tot d'una, deixant sense explicacions als adults vers la fragilitat del món humà, diví, virtual o del Made in...
