Llisca el diumenge...

Llisquen els dits  pel teclat curull de paraules  amagades que esperen torn en silenci a que el cor les busqui i les deixi en aquest post recordades o oblidades.

Hores que s’esmicolen d’un hivern mandrós que no sap fer bé la seva feina.  Sona la ràdio, i el rellotge es delecta fent-li al diumenge  una trena amb les restes d’una setmana que mor i viu en cada racó del seu imperi de tics-tacs.

De sobte, el vent porta fins la finestra pàgines d’una revista que arrossega pels aires la intimitat de personatges que l’han venuda a bon preu. Vides impreses a tot color, teatre de les explicacions de les coses que no importen.

I avui els trossos de gris esquarteren el cel d’hora i el fred cala el moll de l’os gairebé per primera vegada. Anunci de que en breu arribarà el moment  del segon cafè del matí, i de trobar-me sobtades olors que rialleres s’han esmunyit a l’aire dels records.

Diumenge de sabors gravats en la memòria impresa dels temps viscuts,  de jugar al  terra d’allà on vulguis, de desaccelerar el ritme de tots els dies, d’ escriure coses senzilles a la bitàcola sense clau que em guarda part de l’ànima.
 

Panem et circenses

Com puc explicar-te què passa al món quan tot just acabes de fer 4 anys...

Amb xifres? Doncs no hi ha gaire bones notícies, petit, perquè el panorama no és massa alentidor.

Ens atrapa una crisi que espanta i la vella Europa paga els rèdits de l’avarícia desmesurada. Cada dia, ens llevem amb notícies que trenquen l’optimisme, i en el panorama internacional, les coses són difícils, molt més encara.

Avui, descobria noves dades que han motivat el fet de que t’escrigui. L'agència de cooperació britànica, ha fet un estudi que estima, entre 50.000 i 100.000, les vides perdudes en una crisi humanitària sense precedents que assola part del meravellós continent africà.

I es trenca l’ànima en saber que més de la meitat de les persones que van morir, eren nens menors de 5 anys. L’estudi es basa entre els mesos d'abril i agost de 2011.

Recordes què fèiem nosaltres aleshores? Potser tu no, la mami, sí, i pensar que en el mateix moment que tu em demanaves aigua hi havia nens que també els hi demanaven a les seves mares, i elles no..., no,  és angoixant, humanament incomprensible, absolutament dolorós, poderosament esgarrifador, demolidor, terrible...

Sento parlar-te d’això, sé que quan puguis llegir aquestes coses hauran passat un bon grapat d’anys i tant de bo, fent un esforç herculi d’imaginació optimista, aquest món hagi  virat cap a un equilibri esperançador. Tant de bo...

Pel que a mi respecta, et vull fer una promesa, penso centrar el meu esforç en encoratjar el teu esperit crític, aquell que faci que entenguis la importància d’aquestes coses. El mateix que se n’adoni de que sí som el melic del món, però d’un món moltes vegades agònic per culpa nostra. I que és lícit que se’ns reclami  justícia històrica, la que ara per ara, viu aturada en el sense sentit de l’egoisme i l’opulència.

Espero que l’esforç valgui per sentir-te parlar amb fonament de tot allò que mou el món en una direcció o en una altra i que ho vulguis discutir. Et convido a fer-ho, estaré encantada de ser-ne partícip de tot allò que t’aixequi l’ànima per buscar-li plegats el tomb optimista.

Confio, Pau,  que les coses que t’indignin no siguin només aquelles que passen al pati de la nostra escola, on aquest dies a l’estil d’allò que tu vius a diari, un nen és capaç de trepitjar la mà d’un altre i això sigui l’únic que copsi l’opinió pública durant nits i dies de tertúlies de carrer, de pàgines escrites, d’hores televisades del clàssic circ.

Sí, petit, immersos en una crisi esgarrifadora aquí, sumant vides perdudes allà, poso la tele i m'indigna comprovar que per a molts el més important sigui retallar pa d’on sigui per assegurar-se una bona sobrealimentació de circenses.

 

Nadal en Pau

Saltes, cantes, rius, balles, em mires de reüll i avances decidit. Un, dos, tres, “ Sant Josep fa la bugada”... Que és el teu súper hit d’aquest Nadal, i que demostra com ha canviat la història.

Vesteixes un cop més la samarra, la camisa, la barretina, els mitjons... I celebres el Nadal i l’apassionant exercici de ser feliç tots els dies. Comparteixes  tota aquesta il·lusió que surt dels teus ulls, de les teves rialles. Inventes un nou verb, carinyar, i sospires nerviós pensant en les llibretes vermelles i les blaves on el xiu-xiu apunta com a bon emissari consideracions a ses majestats els Reis d’Orient.

Fa un moment, apareixes tot d’una blandint l’espasa playmobil... I el desastre es dibuixa en forma de gargots en la teva cara pintada de vermell, segons tu, de pirata.  Adéu a l’únic pintallavis bo que em quedava,  s’acaba de convertir en la carota Loewe més vermella i més bonica que he vist mai.

  Dissimulo i desvio la mirada per ocultar una mini rialla darrera de la cara de molt malament que pertoca en aquests casos. I després de netejar el desastre, del rouge que agonitza moribund en la balda del lavabo, veig  la teva mirada dolça i amb un cluc d’ulls em regales tot l’amor que algú pot rebre de la manera més innocent i generosa.

Mami,  m’encanta el Nadal!!!